Free Catalonia

Que n'aprenguin!

Declaracions d'Eliseu Climent (ACPV), Agustí Cerdà (ERPV) i Enric Morera (BNV)

Concentració de patriotes catalans a la Carrasqueta fent front a les forces d'ocupació espanyoles que volien tancar un repetidor de TV3

El sociolingüista Jordi Solé i Camardons és contrari a la idea de despolititzar la llengua catalana, perquè és impossible despolititzar una llengua minoritzada.

Solé creu que el futur de la llengua catalana és el que "vulguem els catalans, però si anem amb por, no té futur". Afegeix que el català "és una llengua amenaçada d'extinció, o independència política, o mort de la llengua".

La Plataforma pel dret de decidir, amb el suport de més de set-centes entitats de tot Catalunya, ha posat en marxa una iniciativa de petició popular perquè els catalans tinguem el dret d'expressar-nos en referèndum sobre les qüestions que es considerin oportunes i convenients. A partir de la Diada de Sant Jordi, la plataforma instal·larà més de 450 punts de recollida de signatures, per tot el Principat, per reclamar el traspàs a la Generalitat de les competències necessàries perquè es puguin convocar referèndums. (more)

No sóc sociòleg, però vaig pel carrer, agafo el metro, entro a les botigues i, de tant en tant, em prenc un cafè en algun dels moltíssims bars o restaurants que omplen el centre de Barcelona. En molts d’aquests lloc, no puc parlar català. Vull dir que demano un “tallat” i la cambrera o el cambrer em miren amb ulls d’indiferència –de súplica, en el millor dels casos– i jo aleshores lletrejo “un cor-ta-do” i ara sí que m’entenen i, els més ben educats, inicien un somriure. No és cap secret per a ningú que al centre de Barcelona el català com a llengua de transacció comercial s’ha perdut del tot, o està a punt de perdre’s del tot. Aquesta és una veritat incòmoda, políticament incorrecta, i que només els babaus, o els més mal intencionats, poden ignorar.

Imaginem-nos que exagero. Imaginem-nos que entre tanta immigració sud-americana, magribina i balcànica al català encara li queda una ratlla d’esperança, al centre de Barcelona. Si això fos així –i aquesta, ho subratllo, és la visió de l’optimista– caldria fer un esforç conjunt perquè la situació no s’acabés de precipitar cap a la pura i simple desaparició pública del català parlat. La primera cosa que hauríem d’intentar, si encara ens queda esperança, és demanar que tant els polítics com l’anomenada societat afrontin de cara la situació, s’avinguin a considerar que ens trobem davant d’una situació gravíssima. Parlem, en primer lloc, dels nostres polítics. Si a un alcalde li arribessin informacions fefaents que algun dels edificis o dels monuments més significatius de la ciutat es trobava en greu perill d’esfondrament, demanaria de forma immediata l’ajut dels tècnics i dels bombers; informaria l’oposició; prepararia una declaració pública sobre el tema; i potser, fins i tot, convocaria un ple extraordinari per parlar de la situació. Però res d’això, com és públic i notori, no ha passat, ni passa ni té possibilitats de passar en un futur immediat a la ciutat de Barcelona, pel que fa a la situació del català. D’una banda, la llengua no és cap patrimoni tangible, quantificable i potser per això es pot anar enfonsant sense provocar l’alarma dels polítics. D’altra banda, hi ha el maleït discurs de la multiculturalitat que és una manera de crear una successió de calaixos o guetos on, sota l’excusa del respecte a la diferència, es consagra la divisió social i la preponderància del més fort –que, en qüestió de llengües, no és precisament el català–.

Parlem, també, de la societat civil. ¿Estic sol a l’hora de demanar un “tallat” i que no se m’entengui o som milers, o potser desenes o centenars de milers, els barcelonins que ens trobem en una situació semblant? Si és així, ¿com és que els mitjans de comunicació no en parlen, que els lectors dels diaris no es queixen, que no es produeix, al conjunt de la ciutat, un sentiment de neguit? Jo ja fa temps que he arribat a la conclusió que al Gremi de Restauradors de Barcelona li importa exactament un rave la llengua dels seus cambrers. Deuen considerar important, per exemple, que sàpiguen fer anar la màquina dels cafès però no es plantegen el dret dels clients a no canviar de llengua. ¡N’hi hauria prou, per començar, amb repartir una taula d’equivalències entre els cambrers amb les deu o dotze paraules que més utilitzen els clients que parlen en català! I que quedi ben clar que no estic en contra de la immigració –entre altres raons, perquè seria com estar contra l’aire que circula–. Això sí, tinc la impressió que hem actuat a l’inrevés de com ho hauríem d’haver fet: no hem respectat els drets socials dels nouvinguts –i els hem utilitzat com a mà d’obra barata– i, en canvi, hem deixat que els nouvinguts no respectessin els nostres drets culturals.

Voldria, finalment, cridar l’atenció sobre un punt que es passa de puntetes cada vegada que es parla de la situació del català a Barcelona –i, per extensió, a Catalunya–. Aquest tema és el de la demografia. És un tema sense el qual no s’entén l’acceptació de l’IRA del sistema parlamentari o la por d’Israel als palestins, tot i la seva superioritat econòmica i militar. Aquí, a Catalunya, ens pensem, tots plegats, que la nova immigració farà com la immigració que hem tingut des de finals del segle XIX fins ara –i de la qual, per cert, jo també sóc fill–. Que tothom jaurà amb tothom –si se’m permet la grolleria– i que el català serà assumit, com a llengua vehicular, pels fills resultants d’aquesta barreja. Em temo, però, que ara, per qüestions de religió, de cultura, de consolidació de “ghettos”, etcètera, les coses no seran ben bé així. I n’hi ha prou amb circular per determinats carrers del centre de Barcelona per adonar-se’n.

Jo cada cop em sento més amish dins la meva Barcelona. Potser aquest és el futur que ens espera. Mentre m’hi pugui guanyar la vida, no em queixaré. Però, si us plau, deixem d’enganyar-nos.

Ens roba i ens insulta.

Impedeix a tota costa el nostre desenvolupament econòmic.

Impedeix el nostre reconeixement internacional.

Ofega la nostra llengua i cultura i ens imposa la seva.

Ens nega poder celebrar referèndums democràtics.

Pretén enganyar-nos amb un estatut que és una estafa indecent.

L'única solució...?

La INDEPENDÈNCIA!

Sovint sentim parlar de la "catalanofòbia". Em sembla inexacte. L'expressió correcta seria "xenofòbia anticatalana". Cal que quedi clar que no és un fenomen particular exclusiu dels catalans, que ja és sabut, som molt antipàtics, sinó que es tracta de la versió espanyola d'una patologia social de caràcter global, que té molt a veure amb el feixisme: la xenofòbia, una de les manifestacions extremes de la qual pot ser un fenomen tan greu com l'antisemitisme. El que sí que és un particularisme molt espanyol és el fet que aquesta xenofòbia, que en la majoria de països és patrimoni de hooligans i marginals, i és combatuda pels poders públics, a Espanya, en canvi, la veiem tot sovint en boca de personatges públics o de polítics.

Des del catalanisme més desesperat, desitjo que el Constitucional ens tombi l'Estatut. Em donarien una alegria, una esperança. Catalunya ho necessita, sí, necessita totes les hòsties possibles per deixondir-se de la mediocritat en què està immersa per culpa del seu conformisme. Jo no em vull perdre la reacció de la societat i de la política catalana davant del que seria una intrusió tan bèstia en la democràcia d'un país. Potser seria l'inici d'una indignació que no acaba mai de quallar en el nostre punt d'honor, potser obriria la caixa de Pandora on s'hi encabeix el ressentiment del nacionalisme català, que sembla que porti anys dormint la mona.

Seria tan fort que ens re-retallessin l'Estatut, pobret, tan modest, ell, que potser tindria un efecte sacsejador. Imagina't que la gent comencés a parlar-ne pel carrer, o que els polítics catalanistes s'unissin ja d'una vegada i fessin alguna cosa? Alguna cosa de veritat, vull dir, no només fer el pena. T'ho imagines? En canvi, si desestimen el recurs del PP, la frase serà "ah, doncs en el fons els espanyols ens respecten, no són tan dolents". La gent és així d'ingènua, per no passar-me i dir que la gent és així d'imbècil. Ja és trist, ja.

El problema de Catalunya és que no se sent prou esclafada, i és per això que va sotmetent-se a les trepitjades. Som un país de mandrosos, si ens enclastessin la cara contra el terra, si ens fessin mossegar la pols, ja veuries tu com s'obriria la bretxa de la rebel·lia, i per descomptat que no em refereixo a les armes, sinó a un canvi d'actitud. Vull més manifestacions del PP, i que s'hi vegin mes àguiles i panderetes, que coi. Vull valencians blavers que insultin la nostra llengua, que ens odiïn fins més no poder. Visca Antena 3, la COPE, El Mundo, que tots plegats ens salvin amb el seu feixisme escampant-lo a quatre veus, que ens diguin terroristes, nazis, no m'importa, l'insult més espantós que pugin arribar a imaginar-se serà sense dubte el més efectiu. Sí, Catalunya necessita Espanya, arreu i sempre, que ens la refreguin per la cara i ens l'emboteixin fins fer-nos venir basques.

Que se'ns trepitgin competències, totes, que no puguem ni anar a pixar sense el vistiplau dels espanyols. La RENFE, que segueixi en mans de l'Estat, sí home sí, i que cada cop sigui un bunyol més gran i ens faci arribar més tard i ens foti de més mala llet. Vull que els catalans haguem de seguir anant a Madrid per agafar vols intercontinentals, que ens cremi la ràbia haver de gastar diners i temps per pagar la T4 de Barajas. Vull pagar peatges, molts peatges, més peatges. Agència Tributària pròpia? Ni parlar-ne, ni consorciada ni res, estatal i punt, que cada cop siguem més pobres. Que ens robin, que ens deixin sense res i que ells es vantin de riquesa mentre aquí ens mengem els mocs. I per descomptat, Rajoy de president, això és imprescindible, un bon independentista hauria de votar-lo sense vacil·lar. Renoi, que bé que ens anirien quatre anys d'insults i de tortures, seria tot un revulsiu. Tant de bo Franco tornés uns mesos, llàstima que el Fraga ja no s'aguanti els pets. Sort que fa poc ens va amenaçar en treure els tancs al carrer, això va estar bé veus, tot un detall, gràcies Manuel, "viva España coño"!

A mi no em calen més vexacions per estar indignada amb el saqueig espanyol, ja en tinc prou amb el que ens fan, però està clar que la majoria de catalanistes no creuen que n'hi hagi per tant, i sinó, com s'explica aquesta indolència generalitzada, aquest passotisme de sofà? Començant per la classe política, on per una banda van abaixar-se els pantalons per un estatutet lamentable i per l'altra ens han fet president al Pepe perquè al company de classe català el troben antipàtic. Catalunya és com una dona maltractada que cada dia rep una bufetada del marit i decideix anar tirant. De vegades protesta una mica, de broma, atemorida, remuga en veu baixa, però a l'hora de la veritat s'enllita amb el botxí i encara s'hi posa bé per que li entatxi pel darrera. Catalunya necessita una bona pallissa, una estomacada que ens deixi la cara ben nova i ens faci petar la paciència. Que el Tribunal ens declarés l'Estatut anticonstitucional, seria una aberració tan humiliant, seria tan heavy metal, que es convertiria en una gran oportunitat per fer-se valer, per dir que ja n'hi ha prou, que ara mano jo i tu te'n vas a la merda.

El camí no és un Estatut, el camí és que la gent tingui voluntat de país, i sense això no anirem enlloc. Si el nacionalisme català no és més fort, no és tant per que ens ho impedeixi l'estat Espanyol, ni la seva constitució ni el seu exèrcit, no ens enganyem, si no som millors és sobretot perquè no tenim prou ànima per ser-ho. I si per tenir-la ens han de retallar el que ja ens van retallar, si cal sang, fetge, caspa i cops de "decretazo", si hem de suportar l'Espanya més tenalladora, si aquest és el preu que s'ha de pagar per que Catalunya desperti d'una vegada i defensi els seus drets, si és aquest el preu de la indignació, del despit, de la ràbia, de la lluita, si hem d'arribar fins aquest punt per tenir cor de nació, voldrà dir que som un país amb un ínfim orgull, però ves, és el meu, me l'estimo, i què dius que costa? Doncs que em portin la factura i em diguin on he de signar.

Per als catalans nacionals, el dia 14 d’abril és una data assenyalada, ja que és celebració de l’aniversari de la proclamació de la República Catalana per part del president Macià. Són ja 76 els anys que fa d’un dels moments més significatius de la nostra història. És per això que tenim i sempre hem tingut molt clara quina és la forma d’estat que volem: la República Catalana. És pot dir més fort, però no més clar. El nostre horitzó és aconseguir un estat lliure amb una societat igualitària i una democràcia completa, una definició que xoca frontalment amb l’anacrònica monarquia on el cap d’Estat ho és perquè pertany a una determinada família, i no perquè hagi estat escollit pel poble. El primer pas per arribar a la meta final és aconseguir el dret a l’autodeterminació. Aquest dret és una qüestió de justícia que ens és negada per part de dos estats, l’espanyol i el francès, que reiteradament al llarg de la història han decidit en nom nostre i, molt sovint, en contra nostra. L’autodeterminació, però, és molt més. Significa una eina per millorar el benestar col•lectiu. Vol dir tenir la darrera paraula en polítiques socials, educatives, de sanitat, en l’economia, les infraestructures, l’habitatge i en tot allò que com a ciutadans ens afecta directament.

L’any 1931 l’artífex de la proclama republicana fou Francesc Macià. Però l’avi va ser molt més que el primer president de la Generalitat contemporània després de més de dos segles de prohibicions i ofecs. Macià, amb el seu treball per protegir les classes socials més humils i el seu caràcter afectuós, proper, honest i, per sobre de tot, patriota, va aconseguir crear una majoria social al seu voltant. Només així s’entén la victòria aclaparadora d’Esquerra Republicana a les eleccions d’aquell abril, només un mes més tard d’haver-se fundat el partit. L’estimació que Macià sentia envers Catalunya li va fer abandonar l’exèrcit espanyol, on era tinent coronel, per dedicar-se plenament a la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals catalanes. El camí que va fer Francesc Macià fins a arribar a ser el màxim exponent de les reivindicacions catalanes serveix d’exemple de molta gent que també ha evolucionat ideològicament des d’unes posicions moderades i conservadores cap a l’independentisme més desacomplexat perquè entén que és l’única sortida per aconseguir més benestar, més justícia social i més progrés. És hora ja de tornar a construir una majoria social que camini cap al ple exercici de la democràcia, cap al dret de l’autodeterminació i cap a un futur de llibertat.

La independència ofereix la possibilitat de fer una nova Catalunya a la nostra mida, sense demanar permís, sense crispació ni boicots. Els arguments de la dependència només són la por. Quan s'acostarà el referèndum els contraris a una Catalunya lliure estimularan la por a un cop militar, la por a no entrar a la UE, la por al fet que Catalunya s'empobreixi, etc. Però la por, avui dia, ja no ven. No hi haurà cops militars, entrarem a la UE (o més ben dit, ni tan sols en sortirem) i no empobrirem sinó tot el contrari.

La independència: una oportunitat de millorar l'autogovern, una oportunitat de poder gestionar íntegrament els nostres impostos, de crear llocs de treball, per tant, una oportunitat per millorar el benestar dels ciutadans de Catalunya. No deixem escapar aquesta oportunitat.

Si mai us entreteniu a fer una ullada a la web de la Chunta Aragonesista (www.chunta.com), constatareu que parla d’autoestima, de recuperació de les senyes d’identitat, de reconeixement de la realitat trilingüe d’Aragó, de normalització lingüística, entre moltes altres coses. Tot i que l’única versió de la web és en castellà, no deixa de fer goig llegir que almenys hi ha un partit aragonès ideològicament posicionat en favor de la dignificació de la diversitat lingüística autòctona.



El goig experimentat de seguida topa amb una realitat que no coincideix amb els discursos que sonen bé. I es que allà on la CHA pot posar en pràctica «la realitat trilingüe d’Aragó», sovint opta per actuar des del monolingüisme castellà. Fa uns anys la direcció d’aquest partit va haver que picar el crostó a un del seus regidors de La Llitera. L’home exigia que es parlés castellà en els plens municipals perquè no tenia cap interès a fer l’esforç per entendre la nostra llengua. I en el Matarranya també es va produir una escena similar. El darrer cas és l’edició de No más. Análisis de la Gestión Municipal 2003-2007, opuscle crític amb la tasca del govern municipal fragatí en mans socialistes. En l’esmentat fullet, amb clares intencions electorals, l’agrupació fragatina d’aquesta formació política clama contra l’abandonament i la deixadesa. I es mostra favorable «a la recuperació, conservació i divulgació de la nostra riquesa arquitectònica, arqueològica i cultural ». Això sí, la llengua en la qual escriuen aquests nobles propòsits és la castellana. Aleshores, l’orgull fragatí, la responsabilitat, la qualitat de vida, sostenibilitat... expressions que també figuren en l’opuscle, perden tota credibilitat. I és que quan prediques el que no creus, tard o d’hora se’t veu el llautó.

El malaguanyat Josep Galan, un dels estudiosos del català de Fraga i rodalies, sempre va tenir interès a conèixer els representats fragatins de la Chunta. Precisament perquè un dels principis fundacionals de la CHA és no permetre la discriminació de la llengua autòctona d’aquestes comarques catalanoparlants. Juraria que no ho va arribar a aconseguir. Tantes incoherències lingüístiques contrasten amb la fal·lera d’aquest partit per accedir a l’ajuntament de Fraga. Arran de tot això, Galan acostumava a ironitzar dient que la Chunta només es tornava visible a Fraga en el moment de concórrer electoralment.

Veient que el panorama és tan poc afalagador entorn la nostra identitat lingüística, el possible aterratge de partits catalans a la Franja queda plenament justificat. De fet, ens consta l’interès de certes agrupacions locals del Baix Cinca i del Matarranya, amb lligams amb ERC i CiU, per baixar a l’arena electoral.

Quim Gibert
Article publicat a La Franja (12/4/07)

Els països sense exèrcit negocien acords amb països que en posseeixen per assegurar la integritat de llur territori. Aleshores, accepten dependre de països que els protegeixen i, per tant, no tenen cap veu en l'escena internacional. Aquesta seria la situació de la Catalunya independent si refusés de crear el seu propi exèrcit.

Per tant, no cal dir que Catalunya haurà de tenir un exèrcit, perquè sense aquest, hauria de demanar a Espanya, a França o a un altre país, d'assegurar la protecció del seu territori nacional. Cal recordar que la capacitat d'assegurar la protecció del seu territori és una de les cinc condicions que faciliten el reconeixement d'un nou Estat independent per part de les Nacions Unides.

Tenir un exèrcit no vol dir pas inscriure's en la lògica de la guerra. És donar-se una eina d'intervenció per protegir el territori nacional i tenir una força de xoc en cas de problemes majors: conflictes, desastres, situacions de crisi. Però també és assumir, a la fi del període de transició, la continuïtat de les obligacions d'Espanya i França en l'escena internacional (participació a les forces de pau de les Nacions Unides, a l'OTAN). D'altra banda, assumir la continuïtat és una pràctica reconeguda de la qual Catalunya no es podria sostreure sense crear tensions. Finalment, és tenir l'ocasió de participar, a la seva manera i en els límits dels seus recursos, en els esforços de pau menats sota la supervisió de les Nacions Unides o d'altres organismes als quals Catalunya acceptaria d'associar-s'hi.

Dit això, res no impedirà que Catalunya orienti les activitats del seu exèrcit segons els seus propis objectius. És així que Catalunya podrà fer prova d'originalitat, tant en el camp interior com en l'escena internacional, allà on haurà de negociar noves ordenacions si es presenta el cas. Des d'ara, ens cal estudiar a fons aquesta qüestió.

És important d'assenyalar que a hores d'ara els exèrcits espanyol i francès es troben sobre el futur territori de la Catalunya independent. Alguns d'aquests efectius es retrobaran ben probablement en l'exèrcit català. D'altres s'hi afegiran. D'altra banda, tant les instal·lacions com els equipaments que posseeixen a Catalunya els exèrcits espanyol i francès seran objecte d'una transferència després de negociacions.

La creació de l'exèrcit català permetrà al president, segons les regles de la Constitució de Catalunya, de coordinar millor els esforços de les forces de l'ordre a Catalunya. A més a més, és un afer important que caldrà que sigui ben estudiat abans de la negociació que meni a la independència.

El concepte d’independència es troba lligat estretament al dret d’autodeterminació dels pobles. Aquest, en el seu aspecte "extern" concerneix el dret d’un poble d’escollir de manera autònoma l’estatus polític que pretén adoptar, o sigui el dret a la independència política. Per contra, l’aspecte "intern" es refereix al dret de cada poble d’escollir lliurement la forma de govern sota la qual desitja viure i el dret d’aquest mateix poble de perseguir el propi desenvolupament econòmic, social i cultural.

El principi d’autodeterminació dels pobles, que enfonsa les seves arrels en la Declaració d’Independència Americana del 1776, és proclamat per primera vegada per Lenin el 1916, i successivament pel president americà Wilson el 1918. Inserit en la Carta de les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial, va trobar diversos obstacles de natura ideològica i política, abans que els Estats Units i els països socialistes reeixissin a transformar-lo en un principi universal d’aplicació efectiva, sobretot en favor dels països encara sota domini colonial. El principi esdevé així aplicable als pobles subjectats a una potència colonial, al domini estranger o a un règim racista, però no, per contra, a una població resident a l’interior d’un Estat sobirà dotat d’un govern opressiu o autoritari: és el cas de la complicada qüestió internacional del dret d’autodeterminació del poble kurd. Segura d’aquestes observacions, una part de la jurisprudència internacional defensa que el dret d’autodeterminació, en realitat, s’ha identificat amb un determinat període històric i amb una precisa àrea geogràfica: ha assumit, per la precisió, una connotació fortament "tercermundista", en la mesura en què els així anomenats països del sud del món s’hi han configurat com el seu camp d’acció privilegiat. A l’endemà de la Segona Guerra Mundial, quan les Nacions Unides van reconèixer el dret dels pobles a l’autodeterminació, aquest és considerat el dret dels pobles colonitzats a constituir-se en estats independents. Això no obstant, cal dir que pel que fa a l’acció les Nacions Unides no van respondre plenament a les expectatives del procés de descolonització, i aquest últim es va posar en marxa autònomament en els anys següents. Així doncs, les independències polítiques de les colònies es van esdevenir en el marc d’un traspàs dels poders dels estats colonitzadors a les elits polítiques dels països colonitzats. Altres vegades, el motor dels esdeveniments va ser constituït en manera més decisiva per guerres d’alliberament nacional, conduïdes per moviments d’alliberament nacional a través de la lluita armada. A mesura que els moviments d’oposició al poder colonial assumien una fesomia més organitzada, lligada a una ideologia d’alliberament nacional, aquests van iniciar estratègies de lluita que pretenien la independència de les colònies de la "mare pàtria". Quan aquests moviments es van trobar de front a les rigideses posades pels estats colonitzadors, aquests van passar a formes d’oposició armada, que en algun cas es van transformar en guerra d’alliberament. Hi ha també exemples de declaracions d’independència no seguits per guerres d’alliberament, com la República Àrab Sahrauí declarada independent pel Front Polisario, però encara sota la dominació política i territorial del Marroc. En el dret internacional l’equiparació de les guerres d’alliberament nacionals als conflictes armats internacionals, defensada pels països colonitzats o excolonitzats, i pels països socialistes, és reconeguda en la Conferència de Ginebra del 1977. D’aleshores ençà, tot i això, l’absència d’un organisme idoni per imposar-ne l’aplicabilitat, ha permès que el seu caràcter incisiu romangués fortament compromès en casos clamorosos: un cas emblemàtic, el de la lluita del poble palestí o el de la majoria negra a Sud-àfrica. Els estats són tradicionalment hostils a tot tipus d’insurrecció interna, més que més si pretén la independència o la secessió; així, els estats han empès el dret internacional a considerar les insurreccions com afers interns. En particular, el concepte de "guerra justa" no ha estat acollit uniformement en la doctrina i en la praxi internacional. Recentment, a Sud-àfrica, l’African National Congress, que ha obtingut l’alliberament del país del règim racista de minoria blanca l’any 1994, ha invocat el concepte de guerra justa pel que fa als anys de la lluita d’alliberament, sobretot en relació als presumptes actes terroristes portats a terme en aquell període. A l’inici del decenni de 1970, les Nacions Unides van delegar la tasca de reconèixer i conferir legitimitat jurídica als moviments d’alliberament nacional a les organitzacions regionals, com l’Organització per la Unitat Africana o la Lliga Àrab. Amb referència a la lluita contra el colonialisme ha esdevingut difícil el reconeixement internacional dels moviments de lluita per la independència com l’eritreu, que reivindicava la independència d’un govern considerat opressor, però que no era aplicable al cas colonial. Tradicionalment, l’objectiu del nacionalisme ha estat la instauració de l’autodeterminació nacional, conquerida ja sigui gràcies a un procés d’unificació o a través de la subversió d’un règim estranger. Així i tot, en època contemporània l’aparició de nous i més radicals "fronts d’alliberament" (ex. FLN a Algèria, fundat el 1954, el FAVN al Vietnam el 1960, com també l’OAP a Palestina el 1964) ha fet palesa una aspiració d’aquests moviments no solament a la independència, sinó també a una plena emancipació econòmica i social. Sovint, els moviments d’alliberament nacional han adoptat algunes formes de socialisme revolucionari, habitualment d’inspiració marxista, que oferien una anàlisi dels processos d’opressió i d’explotació adequats a interpretat l’experiència colonial, com també a il·lustrar un punt de vista de canvi social. Finalment, cal dir que, durant el període de la guerra freda, els moviments d’alliberament nacional locals sovint van ser assistits per les dues superpotències mundials, EUA i URSS.