Els barcelonins, hem perdut el català?
20/4/07 by rebregat
Agustí Pons
No sóc sociòleg, però vaig pel carrer, agafo el metro, entro a les botigues i, de tant en tant, em prenc un cafè en algun dels moltíssims bars o restaurants que omplen el centre de Barcelona. En molts d’aquests lloc, no puc parlar català. Vull dir que demano un “tallat” i la cambrera o el cambrer em miren amb ulls d’indiferència –de súplica, en el millor dels casos– i jo aleshores lletrejo “un cor-ta-do” i ara sí que m’entenen i, els més ben educats, inicien un somriure. No és cap secret per a ningú que al centre de Barcelona el català com a llengua de transacció comercial s’ha perdut del tot, o està a punt de perdre’s del tot. Aquesta és una veritat incòmoda, políticament incorrecta, i que només els babaus, o els més mal intencionats, poden ignorar.
Imaginem-nos que exagero. Imaginem-nos que entre tanta immigració sud-americana, magribina i balcànica al català encara li queda una ratlla d’esperança, al centre de Barcelona. Si això fos així –i aquesta, ho subratllo, és la visió de l’optimista– caldria fer un esforç conjunt perquè la situació no s’acabés de precipitar cap a la pura i simple desaparició pública del català parlat. La primera cosa que hauríem d’intentar, si encara ens queda esperança, és demanar que tant els polítics com l’anomenada societat afrontin de cara la situació, s’avinguin a considerar que ens trobem davant d’una situació gravíssima. Parlem, en primer lloc, dels nostres polítics. Si a un alcalde li arribessin informacions fefaents que algun dels edificis o dels monuments més significatius de la ciutat es trobava en greu perill d’esfondrament, demanaria de forma immediata l’ajut dels tècnics i dels bombers; informaria l’oposició; prepararia una declaració pública sobre el tema; i potser, fins i tot, convocaria un ple extraordinari per parlar de la situació. Però res d’això, com és públic i notori, no ha passat, ni passa ni té possibilitats de passar en un futur immediat a la ciutat de Barcelona, pel que fa a la situació del català. D’una banda, la llengua no és cap patrimoni tangible, quantificable i potser per això es pot anar enfonsant sense provocar l’alarma dels polítics. D’altra banda, hi ha el maleït discurs de la multiculturalitat que és una manera de crear una successió de calaixos o guetos on, sota l’excusa del respecte a la diferència, es consagra la divisió social i la preponderància del més fort –que, en qüestió de llengües, no és precisament el català–.
Parlem, també, de la societat civil. ¿Estic sol a l’hora de demanar un “tallat” i que no se m’entengui o som milers, o potser desenes o centenars de milers, els barcelonins que ens trobem en una situació semblant? Si és així, ¿com és que els mitjans de comunicació no en parlen, que els lectors dels diaris no es queixen, que no es produeix, al conjunt de la ciutat, un sentiment de neguit? Jo ja fa temps que he arribat a la conclusió que al Gremi de Restauradors de Barcelona li importa exactament un rave la llengua dels seus cambrers. Deuen considerar important, per exemple, que sàpiguen fer anar la màquina dels cafès però no es plantegen el dret dels clients a no canviar de llengua. ¡N’hi hauria prou, per començar, amb repartir una taula d’equivalències entre els cambrers amb les deu o dotze paraules que més utilitzen els clients que parlen en català! I que quedi ben clar que no estic en contra de la immigració –entre altres raons, perquè seria com estar contra l’aire que circula–. Això sí, tinc la impressió que hem actuat a l’inrevés de com ho hauríem d’haver fet: no hem respectat els drets socials dels nouvinguts –i els hem utilitzat com a mà d’obra barata– i, en canvi, hem deixat que els nouvinguts no respectessin els nostres drets culturals.
Voldria, finalment, cridar l’atenció sobre un punt que es passa de puntetes cada vegada que es parla de la situació del català a Barcelona –i, per extensió, a Catalunya–. Aquest tema és el de la demografia. És un tema sense el qual no s’entén l’acceptació de l’IRA del sistema parlamentari o la por d’Israel als palestins, tot i la seva superioritat econòmica i militar. Aquí, a Catalunya, ens pensem, tots plegats, que la nova immigració farà com la immigració que hem tingut des de finals del segle XIX fins ara –i de la qual, per cert, jo també sóc fill–. Que tothom jaurà amb tothom –si se’m permet la grolleria– i que el català serà assumit, com a llengua vehicular, pels fills resultants d’aquesta barreja. Em temo, però, que ara, per qüestions de religió, de cultura, de consolidació de “ghettos”, etcètera, les coses no seran ben bé així. I n’hi ha prou amb circular per determinats carrers del centre de Barcelona per adonar-se’n.
Jo cada cop em sento més amish dins la meva Barcelona. Potser aquest és el futur que ens espera. Mentre m’hi pugui guanyar la vida, no em queixaré. Però, si us plau, deixem d’enganyar-nos.
Imaginem-nos que exagero. Imaginem-nos que entre tanta immigració sud-americana, magribina i balcànica al català encara li queda una ratlla d’esperança, al centre de Barcelona. Si això fos així –i aquesta, ho subratllo, és la visió de l’optimista– caldria fer un esforç conjunt perquè la situació no s’acabés de precipitar cap a la pura i simple desaparició pública del català parlat. La primera cosa que hauríem d’intentar, si encara ens queda esperança, és demanar que tant els polítics com l’anomenada societat afrontin de cara la situació, s’avinguin a considerar que ens trobem davant d’una situació gravíssima. Parlem, en primer lloc, dels nostres polítics. Si a un alcalde li arribessin informacions fefaents que algun dels edificis o dels monuments més significatius de la ciutat es trobava en greu perill d’esfondrament, demanaria de forma immediata l’ajut dels tècnics i dels bombers; informaria l’oposició; prepararia una declaració pública sobre el tema; i potser, fins i tot, convocaria un ple extraordinari per parlar de la situació. Però res d’això, com és públic i notori, no ha passat, ni passa ni té possibilitats de passar en un futur immediat a la ciutat de Barcelona, pel que fa a la situació del català. D’una banda, la llengua no és cap patrimoni tangible, quantificable i potser per això es pot anar enfonsant sense provocar l’alarma dels polítics. D’altra banda, hi ha el maleït discurs de la multiculturalitat que és una manera de crear una successió de calaixos o guetos on, sota l’excusa del respecte a la diferència, es consagra la divisió social i la preponderància del més fort –que, en qüestió de llengües, no és precisament el català–.
Parlem, també, de la societat civil. ¿Estic sol a l’hora de demanar un “tallat” i que no se m’entengui o som milers, o potser desenes o centenars de milers, els barcelonins que ens trobem en una situació semblant? Si és així, ¿com és que els mitjans de comunicació no en parlen, que els lectors dels diaris no es queixen, que no es produeix, al conjunt de la ciutat, un sentiment de neguit? Jo ja fa temps que he arribat a la conclusió que al Gremi de Restauradors de Barcelona li importa exactament un rave la llengua dels seus cambrers. Deuen considerar important, per exemple, que sàpiguen fer anar la màquina dels cafès però no es plantegen el dret dels clients a no canviar de llengua. ¡N’hi hauria prou, per començar, amb repartir una taula d’equivalències entre els cambrers amb les deu o dotze paraules que més utilitzen els clients que parlen en català! I que quedi ben clar que no estic en contra de la immigració –entre altres raons, perquè seria com estar contra l’aire que circula–. Això sí, tinc la impressió que hem actuat a l’inrevés de com ho hauríem d’haver fet: no hem respectat els drets socials dels nouvinguts –i els hem utilitzat com a mà d’obra barata– i, en canvi, hem deixat que els nouvinguts no respectessin els nostres drets culturals.
Voldria, finalment, cridar l’atenció sobre un punt que es passa de puntetes cada vegada que es parla de la situació del català a Barcelona –i, per extensió, a Catalunya–. Aquest tema és el de la demografia. És un tema sense el qual no s’entén l’acceptació de l’IRA del sistema parlamentari o la por d’Israel als palestins, tot i la seva superioritat econòmica i militar. Aquí, a Catalunya, ens pensem, tots plegats, que la nova immigració farà com la immigració que hem tingut des de finals del segle XIX fins ara –i de la qual, per cert, jo també sóc fill–. Que tothom jaurà amb tothom –si se’m permet la grolleria– i que el català serà assumit, com a llengua vehicular, pels fills resultants d’aquesta barreja. Em temo, però, que ara, per qüestions de religió, de cultura, de consolidació de “ghettos”, etcètera, les coses no seran ben bé així. I n’hi ha prou amb circular per determinats carrers del centre de Barcelona per adonar-se’n.
Jo cada cop em sento més amish dins la meva Barcelona. Potser aquest és el futur que ens espera. Mentre m’hi pugui guanyar la vida, no em queixaré. Però, si us plau, deixem d’enganyar-nos.
