Independència
9/4/07 by rebregat
El concepte d’independència es troba lligat estretament al dret d’autodeterminació dels pobles. Aquest, en el seu aspecte "extern" concerneix el dret d’un poble d’escollir de manera autònoma l’estatus polític que pretén adoptar, o sigui el dret a la independència política. Per contra, l’aspecte "intern" es refereix al dret de cada poble d’escollir lliurement la forma de govern sota la qual desitja viure i el dret d’aquest mateix poble de perseguir el propi desenvolupament econòmic, social i cultural.
El principi d’autodeterminació dels pobles, que enfonsa les seves arrels en la Declaració d’Independència Americana del 1776, és proclamat per primera vegada per Lenin el 1916, i successivament pel president americà Wilson el 1918. Inserit en la Carta de les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial, va trobar diversos obstacles de natura ideològica i política, abans que els Estats Units i els països socialistes reeixissin a transformar-lo en un principi universal d’aplicació efectiva, sobretot en favor dels països encara sota domini colonial. El principi esdevé així aplicable als pobles subjectats a una potència colonial, al domini estranger o a un règim racista, però no, per contra, a una població resident a l’interior d’un Estat sobirà dotat d’un govern opressiu o autoritari: és el cas de la complicada qüestió internacional del dret d’autodeterminació del poble kurd. Segura d’aquestes observacions, una part de la jurisprudència internacional defensa que el dret d’autodeterminació, en realitat, s’ha identificat amb un determinat període històric i amb una precisa àrea geogràfica: ha assumit, per la precisió, una connotació fortament "tercermundista", en la mesura en què els així anomenats països del sud del món s’hi han configurat com el seu camp d’acció privilegiat. A l’endemà de la Segona Guerra Mundial, quan les Nacions Unides van reconèixer el dret dels pobles a l’autodeterminació, aquest és considerat el dret dels pobles colonitzats a constituir-se en estats independents. Això no obstant, cal dir que pel que fa a l’acció les Nacions Unides no van respondre plenament a les expectatives del procés de descolonització, i aquest últim es va posar en marxa autònomament en els anys següents. Així doncs, les independències polítiques de les colònies es van esdevenir en el marc d’un traspàs dels poders dels estats colonitzadors a les elits polítiques dels països colonitzats. Altres vegades, el motor dels esdeveniments va ser constituït en manera més decisiva per guerres d’alliberament nacional, conduïdes per moviments d’alliberament nacional a través de la lluita armada. A mesura que els moviments d’oposició al poder colonial assumien una fesomia més organitzada, lligada a una ideologia d’alliberament nacional, aquests van iniciar estratègies de lluita que pretenien la independència de les colònies de la "mare pàtria". Quan aquests moviments es van trobar de front a les rigideses posades pels estats colonitzadors, aquests van passar a formes d’oposició armada, que en algun cas es van transformar en guerra d’alliberament. Hi ha també exemples de declaracions d’independència no seguits per guerres d’alliberament, com la República Àrab Sahrauí declarada independent pel Front Polisario, però encara sota la dominació política i territorial del Marroc. En el dret internacional l’equiparació de les guerres d’alliberament nacionals als conflictes armats internacionals, defensada pels països colonitzats o excolonitzats, i pels països socialistes, és reconeguda en la Conferència de Ginebra del 1977. D’aleshores ençà, tot i això, l’absència d’un organisme idoni per imposar-ne l’aplicabilitat, ha permès que el seu caràcter incisiu romangués fortament compromès en casos clamorosos: un cas emblemàtic, el de la lluita del poble palestí o el de la majoria negra a Sud-àfrica. Els estats són tradicionalment hostils a tot tipus d’insurrecció interna, més que més si pretén la independència o la secessió; així, els estats han empès el dret internacional a considerar les insurreccions com afers interns. En particular, el concepte de "guerra justa" no ha estat acollit uniformement en la doctrina i en la praxi internacional. Recentment, a Sud-àfrica, l’African National Congress, que ha obtingut l’alliberament del país del règim racista de minoria blanca l’any 1994, ha invocat el concepte de guerra justa pel que fa als anys de la lluita d’alliberament, sobretot en relació als presumptes actes terroristes portats a terme en aquell període. A l’inici del decenni de 1970, les Nacions Unides van delegar la tasca de reconèixer i conferir legitimitat jurídica als moviments d’alliberament nacional a les organitzacions regionals, com l’Organització per la Unitat Africana o la Lliga Àrab. Amb referència a la lluita contra el colonialisme ha esdevingut difícil el reconeixement internacional dels moviments de lluita per la independència com l’eritreu, que reivindicava la independència d’un govern considerat opressor, però que no era aplicable al cas colonial. Tradicionalment, l’objectiu del nacionalisme ha estat la instauració de l’autodeterminació nacional, conquerida ja sigui gràcies a un procés d’unificació o a través de la subversió d’un règim estranger. Així i tot, en època contemporània l’aparició de nous i més radicals "fronts d’alliberament" (ex. FLN a Algèria, fundat el 1954, el FAVN al Vietnam el 1960, com també l’OAP a Palestina el 1964) ha fet palesa una aspiració d’aquests moviments no solament a la independència, sinó també a una plena emancipació econòmica i social. Sovint, els moviments d’alliberament nacional han adoptat algunes formes de socialisme revolucionari, habitualment d’inspiració marxista, que oferien una anàlisi dels processos d’opressió i d’explotació adequats a interpretat l’experiència colonial, com també a il·lustrar un punt de vista de canvi social. Finalment, cal dir que, durant el període de la guerra freda, els moviments d’alliberament nacional locals sovint van ser assistits per les dues superpotències mundials, EUA i URSS.
El principi d’autodeterminació dels pobles, que enfonsa les seves arrels en la Declaració d’Independència Americana del 1776, és proclamat per primera vegada per Lenin el 1916, i successivament pel president americà Wilson el 1918. Inserit en la Carta de les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial, va trobar diversos obstacles de natura ideològica i política, abans que els Estats Units i els països socialistes reeixissin a transformar-lo en un principi universal d’aplicació efectiva, sobretot en favor dels països encara sota domini colonial. El principi esdevé així aplicable als pobles subjectats a una potència colonial, al domini estranger o a un règim racista, però no, per contra, a una població resident a l’interior d’un Estat sobirà dotat d’un govern opressiu o autoritari: és el cas de la complicada qüestió internacional del dret d’autodeterminació del poble kurd. Segura d’aquestes observacions, una part de la jurisprudència internacional defensa que el dret d’autodeterminació, en realitat, s’ha identificat amb un determinat període històric i amb una precisa àrea geogràfica: ha assumit, per la precisió, una connotació fortament "tercermundista", en la mesura en què els així anomenats països del sud del món s’hi han configurat com el seu camp d’acció privilegiat. A l’endemà de la Segona Guerra Mundial, quan les Nacions Unides van reconèixer el dret dels pobles a l’autodeterminació, aquest és considerat el dret dels pobles colonitzats a constituir-se en estats independents. Això no obstant, cal dir que pel que fa a l’acció les Nacions Unides no van respondre plenament a les expectatives del procés de descolonització, i aquest últim es va posar en marxa autònomament en els anys següents. Així doncs, les independències polítiques de les colònies es van esdevenir en el marc d’un traspàs dels poders dels estats colonitzadors a les elits polítiques dels països colonitzats. Altres vegades, el motor dels esdeveniments va ser constituït en manera més decisiva per guerres d’alliberament nacional, conduïdes per moviments d’alliberament nacional a través de la lluita armada. A mesura que els moviments d’oposició al poder colonial assumien una fesomia més organitzada, lligada a una ideologia d’alliberament nacional, aquests van iniciar estratègies de lluita que pretenien la independència de les colònies de la "mare pàtria". Quan aquests moviments es van trobar de front a les rigideses posades pels estats colonitzadors, aquests van passar a formes d’oposició armada, que en algun cas es van transformar en guerra d’alliberament. Hi ha també exemples de declaracions d’independència no seguits per guerres d’alliberament, com la República Àrab Sahrauí declarada independent pel Front Polisario, però encara sota la dominació política i territorial del Marroc. En el dret internacional l’equiparació de les guerres d’alliberament nacionals als conflictes armats internacionals, defensada pels països colonitzats o excolonitzats, i pels països socialistes, és reconeguda en la Conferència de Ginebra del 1977. D’aleshores ençà, tot i això, l’absència d’un organisme idoni per imposar-ne l’aplicabilitat, ha permès que el seu caràcter incisiu romangués fortament compromès en casos clamorosos: un cas emblemàtic, el de la lluita del poble palestí o el de la majoria negra a Sud-àfrica. Els estats són tradicionalment hostils a tot tipus d’insurrecció interna, més que més si pretén la independència o la secessió; així, els estats han empès el dret internacional a considerar les insurreccions com afers interns. En particular, el concepte de "guerra justa" no ha estat acollit uniformement en la doctrina i en la praxi internacional. Recentment, a Sud-àfrica, l’African National Congress, que ha obtingut l’alliberament del país del règim racista de minoria blanca l’any 1994, ha invocat el concepte de guerra justa pel que fa als anys de la lluita d’alliberament, sobretot en relació als presumptes actes terroristes portats a terme en aquell període. A l’inici del decenni de 1970, les Nacions Unides van delegar la tasca de reconèixer i conferir legitimitat jurídica als moviments d’alliberament nacional a les organitzacions regionals, com l’Organització per la Unitat Africana o la Lliga Àrab. Amb referència a la lluita contra el colonialisme ha esdevingut difícil el reconeixement internacional dels moviments de lluita per la independència com l’eritreu, que reivindicava la independència d’un govern considerat opressor, però que no era aplicable al cas colonial. Tradicionalment, l’objectiu del nacionalisme ha estat la instauració de l’autodeterminació nacional, conquerida ja sigui gràcies a un procés d’unificació o a través de la subversió d’un règim estranger. Així i tot, en època contemporània l’aparició de nous i més radicals "fronts d’alliberament" (ex. FLN a Algèria, fundat el 1954, el FAVN al Vietnam el 1960, com també l’OAP a Palestina el 1964) ha fet palesa una aspiració d’aquests moviments no solament a la independència, sinó també a una plena emancipació econòmica i social. Sovint, els moviments d’alliberament nacional han adoptat algunes formes de socialisme revolucionari, habitualment d’inspiració marxista, que oferien una anàlisi dels processos d’opressió i d’explotació adequats a interpretat l’experiència colonial, com també a il·lustrar un punt de vista de canvi social. Finalment, cal dir que, durant el període de la guerra freda, els moviments d’alliberament nacional locals sovint van ser assistits per les dues superpotències mundials, EUA i URSS.
