Free Catalonia

Des del catalanisme més desesperat, desitjo que el Constitucional ens tombi l'Estatut. Em donarien una alegria, una esperança. Catalunya ho necessita, sí, necessita totes les hòsties possibles per deixondir-se de la mediocritat en què està immersa per culpa del seu conformisme. Jo no em vull perdre la reacció de la societat i de la política catalana davant del que seria una intrusió tan bèstia en la democràcia d'un país. Potser seria l'inici d'una indignació que no acaba mai de quallar en el nostre punt d'honor, potser obriria la caixa de Pandora on s'hi encabeix el ressentiment del nacionalisme català, que sembla que porti anys dormint la mona.

Seria tan fort que ens re-retallessin l'Estatut, pobret, tan modest, ell, que potser tindria un efecte sacsejador. Imagina't que la gent comencés a parlar-ne pel carrer, o que els polítics catalanistes s'unissin ja d'una vegada i fessin alguna cosa? Alguna cosa de veritat, vull dir, no només fer el pena. T'ho imagines? En canvi, si desestimen el recurs del PP, la frase serà "ah, doncs en el fons els espanyols ens respecten, no són tan dolents". La gent és així d'ingènua, per no passar-me i dir que la gent és així d'imbècil. Ja és trist, ja.

El problema de Catalunya és que no se sent prou esclafada, i és per això que va sotmetent-se a les trepitjades. Som un país de mandrosos, si ens enclastessin la cara contra el terra, si ens fessin mossegar la pols, ja veuries tu com s'obriria la bretxa de la rebel·lia, i per descomptat que no em refereixo a les armes, sinó a un canvi d'actitud. Vull més manifestacions del PP, i que s'hi vegin mes àguiles i panderetes, que coi. Vull valencians blavers que insultin la nostra llengua, que ens odiïn fins més no poder. Visca Antena 3, la COPE, El Mundo, que tots plegats ens salvin amb el seu feixisme escampant-lo a quatre veus, que ens diguin terroristes, nazis, no m'importa, l'insult més espantós que pugin arribar a imaginar-se serà sense dubte el més efectiu. Sí, Catalunya necessita Espanya, arreu i sempre, que ens la refreguin per la cara i ens l'emboteixin fins fer-nos venir basques.

Que se'ns trepitgin competències, totes, que no puguem ni anar a pixar sense el vistiplau dels espanyols. La RENFE, que segueixi en mans de l'Estat, sí home sí, i que cada cop sigui un bunyol més gran i ens faci arribar més tard i ens foti de més mala llet. Vull que els catalans haguem de seguir anant a Madrid per agafar vols intercontinentals, que ens cremi la ràbia haver de gastar diners i temps per pagar la T4 de Barajas. Vull pagar peatges, molts peatges, més peatges. Agència Tributària pròpia? Ni parlar-ne, ni consorciada ni res, estatal i punt, que cada cop siguem més pobres. Que ens robin, que ens deixin sense res i que ells es vantin de riquesa mentre aquí ens mengem els mocs. I per descomptat, Rajoy de president, això és imprescindible, un bon independentista hauria de votar-lo sense vacil·lar. Renoi, que bé que ens anirien quatre anys d'insults i de tortures, seria tot un revulsiu. Tant de bo Franco tornés uns mesos, llàstima que el Fraga ja no s'aguanti els pets. Sort que fa poc ens va amenaçar en treure els tancs al carrer, això va estar bé veus, tot un detall, gràcies Manuel, "viva España coño"!

A mi no em calen més vexacions per estar indignada amb el saqueig espanyol, ja en tinc prou amb el que ens fan, però està clar que la majoria de catalanistes no creuen que n'hi hagi per tant, i sinó, com s'explica aquesta indolència generalitzada, aquest passotisme de sofà? Començant per la classe política, on per una banda van abaixar-se els pantalons per un estatutet lamentable i per l'altra ens han fet president al Pepe perquè al company de classe català el troben antipàtic. Catalunya és com una dona maltractada que cada dia rep una bufetada del marit i decideix anar tirant. De vegades protesta una mica, de broma, atemorida, remuga en veu baixa, però a l'hora de la veritat s'enllita amb el botxí i encara s'hi posa bé per que li entatxi pel darrera. Catalunya necessita una bona pallissa, una estomacada que ens deixi la cara ben nova i ens faci petar la paciència. Que el Tribunal ens declarés l'Estatut anticonstitucional, seria una aberració tan humiliant, seria tan heavy metal, que es convertiria en una gran oportunitat per fer-se valer, per dir que ja n'hi ha prou, que ara mano jo i tu te'n vas a la merda.

El camí no és un Estatut, el camí és que la gent tingui voluntat de país, i sense això no anirem enlloc. Si el nacionalisme català no és més fort, no és tant per que ens ho impedeixi l'estat Espanyol, ni la seva constitució ni el seu exèrcit, no ens enganyem, si no som millors és sobretot perquè no tenim prou ànima per ser-ho. I si per tenir-la ens han de retallar el que ja ens van retallar, si cal sang, fetge, caspa i cops de "decretazo", si hem de suportar l'Espanya més tenalladora, si aquest és el preu que s'ha de pagar per que Catalunya desperti d'una vegada i defensi els seus drets, si és aquest el preu de la indignació, del despit, de la ràbia, de la lluita, si hem d'arribar fins aquest punt per tenir cor de nació, voldrà dir que som un país amb un ínfim orgull, però ves, és el meu, me l'estimo, i què dius que costa? Doncs que em portin la factura i em diguin on he de signar.