Free Catalonia

Espanya és una gran nació; gran en dimensions i en glòries, però pobra i mesquina en esperit: com una parella insegura i malalta, sent com una ofensa la llibertat de l'altre, i concep com a normal l'abús i l'exacció. És insensible a les ànsies de llibertat de les nacions que té sotmeses i en menysprea cultures i llengües, tot practicant amb ànim impertorbable l'espoliació econòmica allà on arriba el seu poder estatal o neocolonial (en el seu antic imperi).

Aquesta gran nació és capaç certament d'altres polítiques, però no és el cas del moment present. Espanya és per a nosaltres (i per a totes les altres víctimes) una gran malaltia de la qual ens hauríem de saber protegir.

Dues formes de parasitisme. En aquests moments el PSOE i el PP estan embrancats en una dura batalla per l'hegemonia dins aquest immens galliner que és avui la política espanyola. La confrontació és virulenta per un botí que sembla extremament important. Si examinem els punts més vius de fricció hi trobarem, en el fons, sempre la defensa d'aquest negoci esplendorós per als sectors dominants, que és l'Estat espanyol unitari. No es barallen pas perquè els uns en defensin una concepció multinacional, per exemple.

Amb el PSOE, la preeminència de la bandera espanyola continua imposant-se rabiosament, es despleguen maniobres prop de les federacions esportives internacionals per tal de barrar el pas a una federació esportiva catalana, les matrícules uniformitzadores imposades pel PP es mantenen sense tocar-hi res, l'espoliació econòmica i el dèficit d'infraestructures continua, l'espanyolització en l'educació i en els mitjans de comunicació no s'aturen... És a dir que la ferotge batalla entre aquests dos partits no és finalment altra cosa que la brega entre dues maneres d'entendre i mantenir el parasitisme...

Més enllà dels mals del contagi. L'altre instrument insà del poder espanyol és la cadena de complicitats que genera, per mitjà de la por i l'amenaça, o per la concessió de sinecures; tot ben amanit per aquesta ideologia antidemocràtica –nascuda d'un imperi– que és l'espanyolisme dels nostres dies. Unes complicitats malaltisses que es manifesten en forma de diferents patologies socials i individuals, com la inflexibilitat d'estil «guàrdia civil»; el català ànima-girat; o el súbdit derrotat: és el rebuig frontal de la catalanitat i negació a utilitzar (i sovint a entendre) la llengua catalana per anys i anys; és l'autoodi furibund envers la seva pròpia llengua i cultura; és predicar la submissió i l'autoimmolació per la incapacitat d'assumir l'alliberament de la pròpia nació. Josep Gifreu i Salvador Cardús, en sengles articles recents recomanen maneres saludables de reaccionar davant la situació actual. Ni derrotisme ni optimisme il·lús: consciència de les possibilitats i voluntat per desplegar-les. Cal que treballem amb tenacitat, i també amb naturalitat, per viure la catalanitat, per defensar-la i promoure-la, amb una tasca seriosa de construcció nacional que ara necessita un treball sistemàtic i durador d'estructuració nacional en llengua i en continguts, tant en l'educació com en els mitjans de comunicació.

Aquesta tasca ha de comptar amb el suport actiu de tothom, incloent-hi els partits polítics, els quals haurien de rebre el nostre vot si –i només si– contribueixen explícitament a les tasques col·lectives que el nostre país avui necessita per sortir de la «malaltia»: prou als dèficits escandalosos d'infraestructures, prou a les ingerències de l'Estat (decrets, retallades...), prou a les vies mortes (estatuts i estatutets) en què ens voldrien deixar tancats i enganyats. Defensem el nostre dret inalienable per poder viure i decidir com a nació emancipada i conscient.